DRET A DECIDIR Fa molt poc temps que la meva família hem rebut la gran satisfacció de poder aconseguir la notificació del govern espanyol sobre la revocació del judici efectuat al meu avi patern sobre ideologies polítiques de l’època de la postguerra civil i la conseqüent dictadura. Gràcies a la llei 52/2007 de la Memòria Històrica i al posterior Real Decret 1791/2008 de Reparació moral i recuperació de la memòria personal i familiar de quins van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la posterior dictadura, el meu avi i milers d’altres persones, han pogut netejar el seu nom i el de la seva família, la qual queda alliberada d’una taca que durant molts anys va ser motiu de càrrega i desconsideració.

El meu avi, era un pagès d’un poble petit. Era català i d’idees d’esquerra, com la gran majoria de persones del seu poble. En esclatar la guerra civil, li van dir que tenia d’afiliar-se al front republicà, podia decidir en quin front apuntar-se però no entenia de guerres ni de polítiques i volia que el seu poble, la seva família i les seves tradicions continuessin igual sense que ningú les hi canviés. No va tenir opció de lliurar-se de la guerra i el van destinar al front de l’Ebre. Es va defensar com va poder i només pensava en que aquell infern s’acabés.

Un cop acabada la guerra, va tornar al seu poble amb la seva família. Tothom sabia que ell tenia uns ideals d’esquerra i socialistes, però fins aquell moment això mai havia estat un motiu de descrèdit. El fet és que va ser empresonat durant molts anys, torturat i sentenciat a mort tres vegades, sense complir-se mai la sentència.

Va sortir de la presó, molt defallit i malalt, i ja mai més es recuperaria. Només pensava que és el que havia fet per passar tot aquell martiri. Sabia que tot va ser per no acceptar, per part dels guanyadors, que algú pensés diferent. No es permetia que ningú pogués decidir ni que ningú pogués pensar diferent del que estava marcat. Ell no estava en contra d’Espanya, només estava en desacord. La dictadura si que estava en contra dels seus ideals. Ell sempre deia que la persona és d’on viu i que allà on viu és on ha d’aconseguir tenir els seus recursos, sense menysprear les demés regions de l’estat, que elles haurien de tenir els recursos pels seus conciutadans.

El meu avi va morir amb el seu nom tacat per unes imputacions que ell mai va cometre. Ell i la seva família hem tingut d’oblidar aquesta injustícia però si que hem fet esforços per netejar uns ideals, una actuació i una conducta totalment encaminada amb uns valors socials, familiars i catalanistes.

Ell si hagués pogut decidir no hauria mai permès que hi hagués una guerra, ni que s’enfrontessin entre sí persones d’un mateix país. Ell com tots els que ens sentim catalanistes sabem que no estem en contra d’Espanya, només el que ell demanava és que les condicions per poder negociar siguin les mateixes i els drets iguals.

Diumenge hi ha una votació popular per captar la intenció dels ciutadans de molts municipis de Catalunya, per saber si es voldria que es convoqués una consulta en un futur sobre la possibilitat de que Catalunya fos independent. Tenir dret a votar i a dir el que es pensa és la premissa de la democràcia. Fer sentir el sentiment català, en aquests moments és positiu i pedagògic pel govern espanyol. Catalunya reclama federalisme, amb un estatut fort i amb autonomia plena, però el problema és que quan es surt dels límits de Catalunya, la noció de federalisme ningú la contempla, d’aquí que la idea d’independentisme agafa cada vegada més valor, més pel desencís de comprovar que no podem decidir des de Catalunya perquè les normes i regles del joc estan imposades des d’Espanya. El meu avi estaria content en saber que per fi, la nostra societat civil comença a moure’s reclamant que se la tingui en compte i que el valor del territori es prioritzi per sobre de conceptes de nació centralitzada i d’un document constitucional que està desfasat i que es va confeccionar per ser transitori i sortir d’una nefasta etapa de guerra i dictadura.